4.6. Modes de color de les imatges

La manera de color expressa la quantitat màxima de dades de color que es poden emmagatzemar en un determinat format d'arxiu gràfic.

Podem considerar el mode de color com el contenidor que col·loquem la informació sobre cada píxel d'una imatge. Així, podem guardar una quantitat petita de dades de color en un contenidor molt gran, però no podrem emmagatzemar una gran quantitat de dades de color en un contenidor molt petit.

Les principals maneres de color utilitzats en aplicacions gràfiques són:

Modeo Bit Map o monocromàtic

Corresponent a una profunditat de color de 1 bit, oferix una imatge monocromàtica formada exclusivament pels colors blanc i negre purs, sense tons intermedis entre ells.

Per a convertir una imatge a mode monocromàtic cal passar-la abans a manera escala de grises.

En aquesta manera no és possible treballar amb capes ni filtres.

Mode Escala de Grises

Aquest mode fa servir un sol canal (el negre) per a treballar amb imatges monocromàtiques de 256 tons de gris, entre el blanc i el negre.

El to de gris de cada píxel es pot obtenir bé assignant-li un valor de lluentor que va de 0 (negre) a 255 (blanc), bé com percentatges de tinta negra (0% és igual a blanc i 100% és igual a negre). Les imatges produïdes amb escàners en blanc i negre o en escala de grises es visualitzen normalment en el mode escala de grises.

El mode Escala de Grises admet qualsevol format d'enregistrament, i excepte les funcions d'aplicació de color, totes les eines dels programes gràfics funcionen de la mateixa manera a com ho fan amb altres imatges de color.

Si es converteix una imatge manera de color a una manera Escala de Grises i després es guarda i es tanca, els seus valors de lluminositat romandran intactes, però la informació de color no podrà recuperar-se.

Mode Color Indexado

Denominat així perquè té un sol canal de color (indexat) de 8 bits, pel que només es pot obtenir amb ell un màxim de 256 colors.

En aquest mode, la gamma de colors de la imatge s'adequa a una paleta amb un nombre restringit d'ells, pel que pot resultar útil per a treballar amb alguns formats que només admeten la paleta de colors del sistema.

També resulta útil reduir una imatges a color 8 bits per a la seva utilització en aplicacions multimèdia, ja que amb això s'aconsegueixen fitxers de menys pes.

El seu principal inconvenient és que la majoria de les imatges del món real es componen de més de 256 colors. A més, encara que admet efectes artístics de color, moltes de les eines dels principals programes gràfics no estan operatives amb una paleta de colors tan limitada.

Modo Color RGB

Treballa amb tres canals, oferint una imatge tricromàtica composta pels colors primaris de la llum, Vermella(R), Verda(G) i Blava(B), construïda amb 8 bits/píxel per canal (24 bits en total). Amb això s'aconsegueixen imatges a tot color, amb 16,7 milions de colors distints disponibles, més dels quals l'ull humà és capaç de diferenciar.

És un model de color additiu (la suma de tots els colors primaris produïx el blanc), sent l'estàndard d'imatge de tot color que s'utilitzi amb monitors de video i pantalles d'ordinador.

Les imatges de color RGB s'obtenen assignant un valor d'intensitat a cada píxel, des de 0 (negre pur) a 255 (blanc pur) per a cadascun dels components RGB.

És la manera més versàtil, perquè és l'únic que admet totes les opcions i els filtres que proporcionen les aplicacions gràfiques. A més, admet qualsevol format d'enregistrament i canals alfa.

Mode Color CMYK

Treballa amb quatre canals de 8 bits (32 bits de profunditat de color), oferint una imatge cuatricromàtica composta dels 4 colors primaris per a impressió: Cian (C), Magenta (M), Groc(Y) i Negre (K).

És un model de color sustractiu, en el qual la suma de tots els colors primaris produeix teòricament el negre, que proporciona imatges a tot color i admet qualsevol format d'enregistrament, sent el més convenient quan s'envia la imatge a una impressora de color especial o quan es desitja separar els colors per a la filmació o impremta (fotolits).

El seu principal inconvenient és que només és operatiu en sistemes d'impressió industrial i en les publicacions d'alta qualitat, ja que, exceptuant els escàners de tambor que s'empren en fotomecànica, la resta de les digitalitzadores comercials treballen en mode RGB.

El procés de convertir una imatge RGB al format CMYK crea un separació de color. En general, és millor convertir una imatge a la manera CMYK després d'haver-la modificat. Modificar imatges en mode RGB és més eficient perquè els arxius CMYK són un terç més grans que els arxius RGB.

Mode Color Lab

Consisteix en tres canals, cadascun dels quals conté fins a 256 tonalitats diferents: un canal L de Lluminositat i dos canals cromàtics, A (que oscil·la entre verd i vermell) i B (que oscil·la entre blau i groc). El component de lluminositat L va de 0 (negre) a 100 (blanc). Els components A (eix vermell-verd) i B (eix blau-groc) van de +120 a -120.

El model de color Lab es basa en el model proposat en 1931 per la CIE (Commission Internationale d'Eclairage) com estàndard internacional per a mesurar el color. En 1976, aquest model es va perfeccionar i es va denominar CIE Lab.

El color Lab és independent del dispositiu, creant colors coherents amb independència dels dispositius concrets per a crear o reproduir la imatge (monitors, impressores, etc.).

Aquesta manera permet canviar la lluminositat d'una imatge sense alterar els valors de to i saturació del color, sent adequat per a transferir imatges d'uns sistemes a uns altres, doncs els valors cromàtics es mantenen independents del dispositiu de sortida de la imatge.

S'usa sobretot per a treballar en imatges Photo CD o per a modificar la luminància i els valors del color d'una imatge independentment. També es pot usar la manera Lab per a conservar la fidelitat del color al traslladar arxius entre sistemes i per a imprimir en impressores de PostScript de Nivell 2.